Viatges amb sentit

La meva professió em permet parlar amb diversitat de persones i establir amb elles una relació d’intimitat que no es produiria si la meva passió i feina fos una altra. Sovint em trobo indagant sobre records d’infantesa i, observo que la immensa majoria de nosaltres, relaciona els més bonics amb un viatge, unes vacances; un temps d’aturada i serenor en un espai molt diferent del què contextualitza les nostres vides programades i rutinàries.

Venen a la ment, com dolces carícies del passat, moments, olors, indrets, persones que evoquen experiències i vivències compartides: la llibertat radical dels estius al poble, llargs dies de platja amb carmanyola (que sempre acabava plena de sorra) i ombrel·la (que sempre acabava volant), l’aigua gelada de la font com a punt final d’una llarga excursió, aquell cadellet de gat salvatge que acollia la família durant l’estiu però que després no podia tornar al pis, provocant llàgrimes i queixes per part dels més menuts...

Tots aquests records conflueixen en un punt: tenen molt més a veure amb els verbs ‘ser’ i ‘estar’ que amb el verb ‘tenir’. Aquest és, sense dubte, un dels trets principals que caracteritzen l’experiència de viatjar. Viatjar és ser atrevit, diferent, aventurer, estrany, estranger, o tornar a ser nen. Un llarg llistat de coses que habitualment “no som”. I viatjar és, sobretot, estar... però de pas! I què important que és aquest matís.

Tot viatge en família se’ns presenta carregat d’intangibles: la il·lusió d’explorar nous paisatges, de descobrir, de deixar-nos impressionar, d'experimentar, de compartir moments d’una qualitat diferent a la de la resta de l’any, quan les obligacions ens limiten i ens ofeguen.

 Un viatge en tren és un trajecte

I això és una obvietat importantíssima. El què realment enriqueix el cor i la vida són les experiències i no els bens materials. I aquesta premissa va ser el motor que ens va portar a embarcar-nos l’estiu de l’any passat en una aventura fascinant: la preparació d’un viatge d’Interrail per Europa. Motxilles físiques carregades, motxilles emocionals preparades per absorbir aquests noves experiències i dos progenitors a càrrec de dos fills de 10 i 7 anys. Després de valorar pros i contres, i veient que la llista dels primers superava amb escreix els segons, vam decidir llençar-nos-hi de ple.

Viatjar aporta als infants grans possibilitats pel seu desenvolupament emocional. El concepte del viatge d’Interrail ja és en si mateix, un benefici. El viatge no s’inicia - com és freqüent-  quan s’arriba a la ciutat escollida i comença la visita programada de llocs d’una llista prèviament elaborada, sinó que és el propi trajecte el que li dona sentit al fet de viatjar.

La felicitat és un trajecte, no un destí. I si fem cas d’aquest aforisme, l’Interrail ens ofereix molts trajectes, i alguns poden ser bastant llargs. Per tant, moltes oportunitats per ser feliços.

El tempo en un viatge d’Interrail és oposat al ritme frenètic i exigent del dia a dia. Passem de no tenir temps per gairebé res, a compartir en família un espai reduït durant hores i hores. Això és una oportunitat d’or per educar els nostres fills i filles en el bon ús de la lentitud, una de les bases de l’autocontrol emocional.

Vivim dominats pel pes del temps i la necessitat d’aprofitar-lo, però la impossibilitat de poder controlar-lo sovint ens condueix a una situació de neguit i ràbia que ens impedeixen gaudir plenament de moltes situacions de la vida.

El tren marca el seu propi ritme i les seves corresponents aturades i esperes. Ens regala la possibilitat d’estar presents, de gaudir de serenor i quietud, contraposades a les presses i l’ agressivitat derivades. El tren ens permet donar valor als detalls, augmentar la capacitat d’observació, respectar els ritmes dels altres, sense oblidar la pràctica de l’art de la conversa, un antídot per dues malalties molt freqüents a la nostra societat actual: l’avorriment i la impaciència.

Què clarivident Einstein al dir que mai pensava en el futur perquè arribaria massa d’hora. Segur que hagués estat d’acord amb nosaltres –personalment i com a matemàtic- quan diem que el temps en un viatge d’Interrail és com un xiclet que s’estira i que agafarà la forma que nosaltres vulguem donar-li. Ens hi cap de tot: jocs, lectures, acudits, converses, cançons... La creativitat a l’hora d’inventar jocs que no requereixin d’un gran suport material en contrapunt de l’avorriment i la desídia és un recurs valuós que no podem oblidar al carregar la motxilla. Agafem, per exemple, un cordill de la sabata o la motxilla i fem un improvisat taller de nusos, o, per torns, fem formes de coses que els altres han d’endevinar.

Tot això ens aportarà qualitat al temps compartit en família i ens ajudarà a forjar una relació d’intimitat entre pares i fills. Com més gaudeixin del temps que passin amb nosaltres, més valoraran la relació en un futur i serà mes fàcil mantenir un vincle sa.

Els trens tenen finestres

Una altra obvietat clau. Finestres que no donen a un túnel, o que no sobrevolen la Terra a milers de kilòmetres d’altitud i que només permeten veure boira i núvols. La capacitat d’observar sense presses incentiva als nens a assumir un paper més reflexiu davant la vida, i ajuda a frenar aquesta tendència a la impulsivitat tan pròpia dels nostres temps.

El fet de conèixer noves realitats, persones i cultures diferents despertarà aquest sentit aventurer, explorador i curiós inherent a tot infant i que, ben acompanyat, pot ser una magnifica font d’aprenentatge, oferint-nos l’oportunitat com a pares de parlar de valors com la tolerància i el respecte als altres i al medi ambient.

Els trens s’espatllen

Un viatge d’aquestes característiques pot presentar contratemps: endarreriments, estacions sense ascensors que ens obliguen a un esforç físic no previst, arribar als allotjaments a hores imprevistes, etc. Situacions que podem utilitzar per fomentar la capacitat d’adaptació i la flexibilitat dels nostres infants. Els infants presenten certa tendència a la queixa o a l’enuig davant dels obstacles o canvis de plans sobtats. Però hem comprovat que, quan ens trobem en ruta, sembla que s’adapten mes fàcilment a l’entorn i a les circumstàncies.

Els adults hauríem de prendre bona nota. Freqüentment tenim massa expectatives, manca de flexibilitat i menys facilitat per sortir de la nostra zona de confort. Això implica que, durant el viatge, prenem decisions connectades a emocions com la por o la inseguretat. Hem d’aprofitar el viatge per revisar aquest procedir. Pregunteu-vos: aquesta por que sento, ajuda els meus fills o al viatge en si, m’ajuda a mi?

Cal dir que, pels nens, els pares som aquesta zona de confort: els és suficient amb tenir la certesa i la seguretat que som al seu costat. La família és la seva “llar”, una llar mòbil i que, per tant, pot canviar d’ubicació sense problemes.

En relació a les expectatives, és important anar-les revisant i actualitzant. Deixem-nos fluir i gaudir de tot el què succeeix a cada instant, sense el neguit d’anar cremant etapes o d’autoimposar-nos obligacions de visitar això o allò altre.

Com la vida mateixa, un viatge no és mai com l’havien planejat, els imponderables en formen part i poden sorgir inconvenients, moments desagradables o situacions problemàtiques que ens permetran posar en funcionament la nostra ment creativa i experimentar la presa de decisions per trobar-hi solucions. Solucions consensuades en família incorporant necessàriament la capacitat d’escolta i de negociació o d’acceptació, quan la decisió l’ha de prendre l’adult unilateralment.

En la mesura del possible, fem doncs els nostres infants partícips del viatge com a protagonistes que són, des de la presa de decisions, a la preparació de la maleta, planificació de les rutes, elecció de restaurants, moments de descans, distribució del pressupost… Res els agrada més que sentir-se escoltats i valorats. Benvinguda qualsevol acció que afavoreixi l’assumpció de responsabilitats.

 A vegades perdem trens

La darrera obvietat que em permet posar l’accent en dues qüestions importants. D’una banda, incidir en què la reflexió s’ha d’imposar a la impulsivitat en la presa de decisions. No agafem el primer tren que passi perquè pensem que no passarà un altre. Refusem aquella gastada frase del tren al què sí o sí t’has de pujar perquè “només passa un cop a la vida”. Ens hem passat una bona estona asseguts a les estacions i n’hem vist passar molts de trens.

D’altra banda, el tren ens ajuda a fer allò tan difícil “deixar anar”. És habitual que els éssers humans, de totes les edats, ens aferrem a coses materials, al vincles amb altres persones, les nostres creences, una rutina, una activitat planificada... I, de sobte, perdem un tren i hem de deixar anar totes les expectatives creades de coses que veuríem, que passarien, que “obtindríem” quan haguéssim arribat a la nostra destinació.

Durant el viatge, vam haver de deixar anar comoditats quotidianes, persones amb qui ens anàvem creuant durant el trajecte que prenien un altre camí diferent al nostre, pertinences que deixàvem oblidades sense adonar-nos, o que voluntàriament triàvem no carregar a la motxilla, el lloc on havíem passat la nit anterior, l’experiència d’ahir, que ja formava part del passat... Deixem anar prejudicis entrant en contacte amb altres cultures i creences sobre la nostra manera de ser, que qüestionem per mitjà de les nostres pròpies vivències. I és aquest despreniment mentre viatgem el què ens apropa a la nostra veritable essència, al nostre jo més autèntic, que podem explorar i anar descobrint des de ben petits.

Un llarg viatge en tren és una oportunitat única i valuosa per nosaltres i els nostres fills per poder valorar el plaer de les coses senzilles que ens ofereix la vida i que no sempre sabem gaudir, o perquè no les veiem i, o perquè ens inclinem per una satisfacció immediata i efímera vinculada a bens materials.

L’experiència de viatjar pares i fills ens permetrà construir un relat familiar comú ple de vivències compartides. Si algú, en el futur, indaga sobre els records d’infantesa dels meus fills, estic convençuda que el nostre viatge en Interrail serà un dels més bonics.