El que ens diu a crits la situació que vivim

Tot d’una, el món s'ha posat de cap per avall. Un guió de pel·lícula catastròfica ha traspassat la pantalla per colar-se de forma imprevisible en el món real.

I ens trobem deambulant, com humanament podem, tractant de fer malabars entre les nostres obligacions, emocions i desitjos.

Si alguna cosa està clara és que ja res tornarà a ser igual, que el món que ens deixarà el coronavirus s'assemblarà poc a el món on vam néixer i que quan passi la descomunal tempesta a aquestes hores encara tan incerta i incòmoda, tindrem l'oportunitat d'entrar , com a humanitat, en una nova etapa molt més avançada i evolucionada.

La situació que ens ha tocat viure, ens tanca la porta de casa però ens obre d’altres cap a noves oportunitats. No ho fa de forma amable sinó que ens empenta i ens exigeix ​​una transformació massiva immediata com a societat, que al meu entendre passa necessàriament per un apoderament personal i una presa de responsabilitat i consciència individuals.

El coronavirus ens CRIDA:

Som natura

Com a espècie, cometem l'error de pensar que estem separats d'ella i que la podem dominar i controlar, com fem amb tants altres aspectes de la nostra vida.

"Només podem dominar la natura si la obeïm", va dir Francis Bacon i obeir vol dir entendre que només som una espècie més dins del complex ecosistema.

També passa per reconèixer que som éssers finits encara que els nostres desitjos solen ser insaciables.

Avancem per la vida sense adonar-nos de la nostra extrema vulnerabilitat amb la qual només contactem quan una situació, com l’actual, posa en risc la possibilitat d'aconseguir tots aquells desitjos insaciables.

El moment que vivim ens brinda una oportunitat per acabar amb aquesta tendència compulsiva a voler més, a no estar conformes amb el que som ni amb el que tenim. Disposem-ja, sense més dilació, a estimar la vida tal com es presenta i a gaudir-ne, desembolicant-la poc a poc com l'autèntic regal que és.

La naturalesa té els seus ritmes i que poc els respectem. La mateixa velocitat amb què vivim ens impedeix viure. No atenem als nostres propis i autèntics tempos, molts més connectats a la calma, a dormir les nostres hores, a menjar més lleuger i al cuidar el nostre cos.

Com va dir Greta Thumberg, la Natura no negocia. Més val que posem tots els nostres esforços en el que de veritat importa. La situació ens demana a crits un “reset planetari".

Som éssers emocionals

Estem veient cada dia com aquesta situació treu el pitjor i el millor de cada un de nosaltres.

Observem aïllament neuròtic, compres condicionades pel pànic, actes egoistes, negació del perill. També veiem gent cantant des dels seus balcons, aplaudiments d'agraïment que posen la pell de gallina, artistes que ofereixen gratuïtament el seu talent per escalfar-nos el cor … Els nostres telèfons treuen fum amb propostes de tot tipus, moltes d'elles generoses. La gent comença a mirar-se amb uns ulls més empàtics i compassius.

És fonamental que durant aquests dies sapiguem diferenciar la veu de la por de la veu de la confiança. És imprescindible, si volem gestionar les emocions que estem sentint d'una forma sana i no desbordar-nos, acollir-les totes, validar-i mobilitzar-les, no deixant que se'ns s'instal·lin durant molt de temps. Així evitarem també el risc de contagi emocional.

Canta, mou-te, pinta, crea, cuina, treballa amb consciència, potser hauràs de reinventar-te (una altra vegada ...), mantingues comunicacions que t’aportin alegria i et connectin a la vida, talla d’arrel les que alimentin la por i la tristesa. Conserva el sentit de l'humor, sobretot!

Som éssers interdependents

Durant un temps no podrem estar junts però si units i és precisament aquesta unitat la que ens ajudarà a sortir d’aquest scape room que mai ens haguéssim pogut imaginar.

Tenim un repte humà urgent i encara que el virus es propagui exponencialment, també ho poden fer les nostres idees i coneixements si ho combatem cooperant i fent-nos responsables.

Això requereix sobretot en aquests primers dies que no actuem com a nens malcriats sinó com a adults responsables i que "rentar-se les mans" ens ho prenguem tots únicament en sentit literal.

El que fas per tu, ho fas per tots!

Només posseïm allò que no podem perdre en un naufragi.

Pren-te uns segons, tanca els ulls, respira profundament i fes-te aquestes preguntes que t’esperen des de sempre. Què és el que realment t'importa en la vida? Quin és el teu desig més profund? Què tan coherent és el tipus de vida que portes habitualment amb les teves respostes?

Vivim addictes a una sensació de velocitat que alimentem fent i consumint sense parar, buscant desesperadament la manera d'aprofitar el temps, de produir, de tenir, d'aconseguir.

Ens produeix ansietat habitar el present, aturar-nos, quedar-nos a soles amb nosaltres mateixxs i per això ens aferrem contínuament a coses, a relacions o idees com taules de salvament que ens ofereixen una falsa seguretat davant aquest possible naufragi.

Els dies que ens ha tocat viure són un bon moment per desenganxar-nos de tot allò que no cobreix les nostres necessitats reals i ens apropa a aquest desig més íntim. Utilitzem aquest temps per fer una bona neteja i desprendre'ns de coses inútils, de relacions buides, d'idees i pensaments que ens obstaculitzen i empetiteixen.

Fem servir aquesta sensació de fragilitat amb la que segurament contactarem com un trampolí que ens impulsi cap a una nova imatge de nosaltres mateixos i una nova forma de relacionar-nos, més connectada amb les nostres veritables necessitats.

Desitjo de cor que puguis viure aquest retir forçat amb la major serenitat i consciència possible.

Que mentre duri aquesta sensació de naufragi puguis aferrar-te a taules de salvament que t’aportin confiança, serenor i escalfor.

Que aviat, les abraçades i petons deixin de considerar-se armes perilloses i tornin a ser medicina per a l'ànima.